Van adonar-se’n ben aviat. No deixava de mirar a tot arreu menys als ulls dels pares. No responia als estímuls ni es girava quan el cridaven pel seu nom. La professora de l’escola bressol ja els va avisar el segon dia de classe. Quan tots els nens estaven en rotllana escoltant la història d’una lluna que sortia d’una capsa, ell es va aixecar per jugar amb la petita cuina de joguina que hi havia al fons de la classe. L’Aleix patia un problema desconegut que desconcertava als joves pares.
Després de moltes proves els metges li van posar nom: autisme. No sabien el grau exacte que patia. La mare no va deixar de plorar durant tot el dia i el pare fent-se el fort només sabia plorar desesperadament amagat quan la mare se l’emportava amb el cotxet a fer un tomb. El problema era afrontar aquella nova situació, aquell desconeixement. Com li dirien als avis? Sabrien entendre-ho?
L’Aleix va créixer però la seva veu encara era la mateixa. Sabia plorar, fer soroll, queixar-se amb renecs que recordaven als petits gats quan busquen l’escalfor de la mare als dies d’hivern. El futur de l’Aleix era tan incert... No aprenia a jugar, no aprenia a socialitzar amb els demés. El seu món interior tenia més força que dos ulls. Al cap d’uns anys la situació era la mateixa. Podia caminar, però els ulls es perdien ves a saber a on.
Ell era conscient de qui l’estimava però la foscor del teló quan acaba l’obra no li deixava veure més enllà. L’Aleix era soroll, era petons, era una abraçada plena de sentiments més enllà del cos. L’Aleix era una ànima pura guiada pels que coneixien el terreny ple de pedres.
L’Aleix era autista. Els pares, només eren el bastó on s’arrepenjava quan l’obligaven a veure amb uns ulls que no tenia.
Dedicat als meus amics i al seu fill
