Caminant amb l'entesa solitud
i respirant l'aire que ofega
amb l'oblit del silenci etern,
xiuxiuejant paraules perdudes
en el temps i la passió.
La neu més penosa al meu costat
treient profit de la meva tristesa
enfonsada en la teva boca,
amagant-me d'explorar en llàgrimes
de seda bruta l'horitzó.
Desertes ànimes desconegudes
passen sense lucre,
sense poema, sense rebombori
ni records sobre el que va ser
un amor amagat.
No m'oblidis
quan tornis a respirar
i quan te n'adonis
que l'amor que veus
és del passat.
