Recollir la meitat
de la cafetera trencada, l’esclafit de la finestra per l’aire amb
l’entrada del fred polar a plè novembre, les ulleres de sol
clavades als ulls per una pedrada que no t’esperes, la distància
d’un desamor virtual, un congost embrutat per l’aigua enfangada
de la puja torrencial, la desagradable manipulació del temps quan no
hi ha marxa enrere, el veïnatge sorollós que no pot escoltar-te,
l’adversitat que fa relliscar les rodes de l’autobús quan
s’atança al seu destí, la pitjor versió d’uns borinots
dibuixats per un nen amb els ulls tancats...això sembla ser el color
negre.
Veure l’enfermetat
que no marxa quan es sobreprotegeix, la sortida d’un missatge
erroni que no pot borrar-se, l’estossec d’un terminal a
l’hospital, el ciri de fusta que creu ser millor que el de cera,
les plomes que es mouen exagerant quan necessiten cridar l’atenció
per omplir la buidor d’un que no sap viure sense els demés, el
suicidi del mateix enterrador hores abans del sepulcre...això sembla
ser el color negre.
