El color

Recollir la meitat de la cafetera trencada, l’esclafit de la finestra per l’aire amb l’entrada del fred polar a plè novembre, les ulleres de sol clavades als ulls per una pedrada que no t’esperes, la distància d’un desamor virtual, un congost embrutat per l’aigua enfangada de la puja torrencial, la desagradable manipulació del temps quan no hi ha marxa enrere, el veïnatge sorollós que no pot escoltar-te, l’adversitat que fa relliscar les rodes de l’autobús quan s’atança al seu destí, la pitjor versió d’uns borinots dibuixats per un nen amb els ulls tancats...això sembla ser el color negre.

Veure l’enfermetat que no marxa quan es sobreprotegeix, la sortida d’un missatge erroni que no pot borrar-se, l’estossec d’un terminal a l’hospital, el ciri de fusta que creu ser millor que el de cera, les plomes que es mouen exagerant quan necessiten cridar l’atenció per omplir la buidor d’un que no sap viure sense els demés, el suicidi del mateix enterrador hores abans del sepulcre...això sembla ser el color negre.

Dues vegades

Deixa’m que et miri amb la velocitat d’una mallarenga quan al saber pintar entre migdiada i migdiada classifico els moviments entrellaçats de la meva imaginació.

Dues vegades i el plaer de conèixe’t garanteix la neu caient que veig els estius d’agost a l’hora del berenar. Sóc la farina que toca la lleugeresa de cada nota del piano quan sóna a l’hora del desequilibri mental.

Menjar-te lentament i beure’m un bon cava de les antigues creuades. La boira torna cada tarda per deixar-se besar entre el fum del pensament i l’elocució de les parelles.

Fugir amb la percussió d’una cançó de cigonyes, la millor forma d’aprendre a contar que un s’espera sense dignitat.

Treure’s el fred en les aigües del pirineu, plorar-te amb els ulls tancats i olorar-te sota els llençols que no deixen de recordar la teva gratitut. És la rosa poruga del refugi dels descobriments la que demana l’afecte de l’alumne afamat.

Qui sap quan felicitarà la cirera a la maduixa abans de que deixi de perseguir a la lluna de Florència. Una mil.lèsima síl.laba que cavil.la i oscil.la amb el pensament lul.lià.

Són només dues vegades. Anar més enllà seria embogir com la til.la groga i la franel.la vermella.