Deixa’m que et
miri amb la velocitat d’una mallarenga quan al saber pintar entre
migdiada i migdiada classifico els moviments entrellaçats de la meva
imaginació.
Dues vegades i el plaer de conèixe’t garanteix la neu
caient que veig els estius d’agost a l’hora del berenar. Sóc la
farina que toca la lleugeresa de cada nota del piano quan sóna a
l’hora del desequilibri mental.
Menjar-te lentament i beure’m un
bon cava de les antigues creuades. La boira torna cada tarda per
deixar-se besar entre el fum del pensament i l’elocució de les
parelles.
Fugir amb la percussió d’una cançó de cigonyes, la millor forma d’aprendre a contar que un s’espera sense dignitat.
Treure’s el fred en les
aigües del pirineu, plorar-te amb els ulls tancats i olorar-te sota
els llençols que no deixen de recordar la teva gratitut. És la rosa
poruga del refugi dels descobriments la que demana l’afecte de
l’alumne afamat.
Qui sap quan felicitarà la cirera a la maduixa
abans de que deixi de perseguir a la lluna de Florència. Una
mil.lèsima síl.laba que cavil.la i oscil.la amb el pensament
lul.lià.
Són només dues
vegades. Anar més enllà seria embogir com la til.la groga i la
franel.la vermella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.