dilluns, 12 de febrer del 2018

Dues vegades






Deixa’m que et miri amb la velocitat d’una mallarenga quan al saber pintar entre migdiada i migdiada classifico els moviments entrellaçats de la meva imaginació.

Dues vegades i el plaer de conèixe’t garanteix la neu caient que veig els estius d’agost a l’hora del berenar. Sóc la farina que toca la lleugeresa de cada nota del piano quan sóna a l’hora del desequilibri mental.

Menjar-te lentament i beure’m un bon cava de les antigues creuades. La boira torna cada tarda per deixar-se besar entre el fum del pensament i l’elocució de les parelles.

Fugir amb la percussió d’una cançó de cigonyes, la millor forma d’aprendre a contar que un s’espera sense dignitat.

Treure’s el fred en les aigües del pirineu, plorar-te amb els ulls tancats i olorar-te sota els llençols que no deixen de recordar la teva gratitut. És la rosa poruga del refugi dels descobriments la que demana l’afecte de l’alumne afamat.

Qui sap quan felicitarà la cirera a la maduixa abans de que deixi de perseguir a la lluna de Florència. Una mil.lèsima síl.laba que cavil.la i oscil.la amb el pensament lul.lià.

Són només dues vegades. Anar més enllà seria embogir com la til.la groga i la franel.la vermella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.